Vés al contingut

Ramon Alcoberro i Pericay

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaRamon Alcoberro i Pericay
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement30 maig 1957 Modifica el valor a Wikidata (67 anys)
Pals (Baix Empordà) Modifica el valor a Wikidata
FormacióUniversitat de Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciófilòsof, traductor, assagista, professor d'universitat, columnista Modifica el valor a Wikidata
OcupadorUniversitat de Girona Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Influències
Família
ParentsAgustí Alcoberro i Pericay, germà Modifica el valor a Wikidata
Lloc webalcoberro.info Modifica el valor a Wikidata

Ramon Alcoberro i Pericay (Pals, 30 de maig de 1957) és un filòsof català.[1] És autor de més d’una vintena de llibres de filosofia i assaig.[2]

Trajectòria

[modifica]

Alcoberro fou l'autor del primer assaig de filosofia de la postmodernitat publicat en català El desordre cívic (1983). Es formà al Col·legi de Filosofia amb Xavier Rubert de Ventós i pertany a l'anomenada «Generació de la transició», el grup dels filòsofs universitaris postmarxistes aparegut al llarg de la dècada del 1980 i que han publicat bona part de la seva obra en català. El seu pensament evolucionà del postmodernisme a l'utilitarisme liberal.[3] Ha rebut els premis Extraordinari Fi de Carrera (1981), Arnau de Vilanova, Serra Hunter i Serra i Moret (1983), entre d'altres. L'any 2018 el Col·legi d'economistes de Catalunya el va distingir com a col·legiat d'honor.

Incorporat a la lluita antifranquista, a les darreries del franquisme fou membre de les Joventuts Revolucionàries Catalanes i empresonat a La Model per aquest motiu l'any 1975.[4] Alcoberro s'ha especialitat en temes d'ètica i ha estat un precursor de la tecnoètica i de l'ús d'internet en la divulgació filosòfica en català. Ha estat professor associat a la Universitat de Girona,[5] consultor a la Universitat Oberta de Catalunya i directiu de l'Ateneu Barcelonès en diversos períodes. Ha editat i traduït al català textos de Denis Diderot, Jean le Rond d'Alembert, Voltaire, La François de la Rochefoucauld, Giulio Raimondo Mazzarino i altres pensadors de la Il·lustració, així com també de Henry David Thoreau, Walter Benjamin[1] i Immanuel Kant.[6]

Obres

[modifica]
  • El desordre cívic. Barcelona: El Llamp (1983, Premi Serra i Moret d'assaig)
  • Moments crítics. Barcelona: El Llamp (1987)
  • Contra Josep Pla. Barcelona: Barcanova (1993)
  • Expulsats del paradís. De Kronen a Jasp. Barcelona: Thassàlia (1996)
  • Epicur: una filosofia moral. Santa Coloma de Gramenet: Grup de Filosofia. Casal del Mestre (2001)
  • Ètiques per a un món complex: un mapa de les tendències morals contemporànies. Lleida: Pagès (2004)
  • Ética, economía y empresa: la dimensión moral de la economía. Barcelona: Gedisa (2007)
  • L'utilitarisme. Barcelona: UOC (2007)[7]
  • L'home que mira: un bloc de filosofia i pensament. Valls: Cossetània (2007)[8]
  • El racionalisme cartesià. Barcelona: UOC (2008)[9]
  • Platón. Barcelona: RBA (2015). Traducció al francès, al portuguès i a l'italià (2016)
  • Stuart Mill. Barcelona: RBA (2016). Traducció al francès, al portugués i a l'italià (2016)
  • Nietzsche. Voluntat de no veritat. Sabadell: Edicions Enoanda (2022)
  • Ex Machina. Ètica, big data, algoritmes i robots. Sabadell: Edicions Enoanda (2022).

Referències

[modifica]
  1. ↑ 1,0 1,1 Ramon Alcoberro i Pericay al Qui és Qui de les Lletres Catalanes
  2. ↑ «En Franco està mort, però el franquisme està viu». Diari de Girona, 16-11-2019. [Consulta: 16 setembre 2021].
  3. ↑ Rexach Fumanya, Josep. «El Maig del 68 no volia canviar el món, volia canviar la vida». Vilaweb, 02-05-2018. [Consulta: 16 setembre 2021].
  4. ↑ «1975: Detenció de diversos militants de les JRC i del PSAN-p». Llibertat.cat. [Consulta: 16 setembre 2021].
  5. ↑ Bosch Oliveras, Mar. «L’ètica per corbata». El País, 13-06-2019. [Consulta: 16 setembre 2021].
  6. ↑ Camps i Linnell, Jordi. «Encontres de Kant a la tercera fase». El Punt Avui, 15-11-2020. [Consulta: 16 setembre 2021].
  7. ↑ L'utilitarisme. Editorial UOC, 2007. ISBN 978-84-9788-560-7. 
  8. ↑ L'home que mira: un bloc de filosofia i pensament. Cossetània Edicions, 2007. ISBN 978-84-9791-256-3. 
  9. ↑ El racionalisme cartesià. Editorial UOC, 2008. ISBN 978-84-9788-754-0. 
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Ramon_Alcoberro_i_Pericay&oldid=33301021»